GLOSSARI

ABSTRACCIÓ
COLORS MODELATS
INSTAL.LACIÓ
AGLUTINANT
COLORS OBJECTIUS
KITSCH
ARMONIA
COLORS SUBJECTIUS
LLAPIS
ART BRUT
COMPOSICIÓ
MANIFEST
ASSEMBLAGE
CONTRAST
MATÍS
AUTORETRAT
DÉCOLLAGE
MODELATGE
BAUHAUS
DIBUIX
MODERNITAT
CERCLE CROMÀTIC
DRIPPING
MONOCROMIA
CLAROBSCUR
ESBÓS
PERFORMANCE
COLLAGE
ESCULTURA
PERSPECTIVA
COLOR
FANG
PIGMENTS
COLORS PRIMARIS
FIGURACIÓ
PINTURA
COLORS SECUNDARIS
FLUXUS
POLICROMIA
COLORS FREDS
FORJA
POSMODERNITAT
COLORS CÀLIDS
FOSA
READY MADE
COLORS COMPLEMENTARIS
FOTOMUNTATGE
REALISME
COLORS SATURATS
FROTTAGE
RETRAT
COLORS LLUMINOSOS
GAMMA
ROTORELIFS
COLORS NEUTRES
GRATTAGE
TALLA
COLORS PLANS
HAPPENING
TEXTURA
   
VALOR
 
     
     
     
     

 

 

ABSTRACCIÓ: No pretén representar el món extern, són formes imaginades que l’espectador sovint no identifica.

 

AGLUTINANT: Substàncies adhesives que serveixen per lligar els pigments i donar-los una consistència pastosa apta per a ser emprats per pintar. Se solen utilitzar coles vegetals i animals, ceres, goma aràbiga, gelatina, olis, gemes o clares d’ou...

L'aglutinant diferencia unes pintures de les altres: per fer la pintura a l'oli, es fan servir els pigments i com aglutinant, l'oli de lli; per fer pintures a l'aigua, com l'aquarel.la i la tèmpera s'utilitzen els pigments lligats amb goma aràbiga o altres coles (diferents resines d'arbres tractades químicament).

 

ARMONIA: Es dóna quan en una obra dominen els colors d’una mateixa família o gamma.

 

ART BRUT: Sorgeix a França a mitjans dels anys quaranta amb Jean Dubuffet. Està dintre de l'informalisme, es pot classificar com una fusió de figuració i de pintura matérica. Dubuffet va definir l' "art brut" com: "Tota classe de produccions que presenten un caràcter espontani i fortament imaginatiu". No només considera "Art brut" a les obres d'artistes sinó també les produccions de persones de diferents edats: gent gran, nens o malalts mentals.

Jean Dubuffet. El tiritador, 1959

 

AUTORETRAT: Pintura, dibuix o una altre tècnica d'un mateix.

 

BAUHAUS: "La Bauhaus". Després de la dissolució del grup expressionista El Genet Blau, en 1919, Walter Gropius funda la Bauhaus en Weimar, escola de disseny i arquitectura, els professors de la qual van ser els més famosos mestres de l'expressionisme constructiu, en ella van impartir classes homes com Feininger, Klee o Kandinsky.

 

CERCLE CROMÀTIC: Manera d'organitzar els colors de forma circular. Al fer girar a gran velocitat el cercle cromàtic, la superfície del cercle es torna de color blanc, desapareixent momentàniament els sectors circulars acolorits. Al detenir-se el cercle, desapareix el color blanc i reapareixen els diferents colors.


CLAROBSCUR: S ’usa la llum com a productor d’ombres molt intenses, provocant un gran contrast entre zones il·luminades i zones fosques. Quan en una obra la zona fosca és major que la zona il·luminada es parla de tenebrisme.

 

COLLAGE: La tècnica del collage consisteix en enganxar ( “coller” significa en francès enganxar) diferents materials com teles, cartrons, papers, fotografies, retalls de diaris, trossos de plàstic,... o elements més voluminosos com teles, caixes, ... en la superfície del quadre. També, és freqüent que en la tècnica del collage s'utilitzin tècniques diferents: pintura (aquarel.la, tèmpera), dibuix,...

Amb paper de diari, papers pintats imitant les aigües de la fusta, partitures musicals, naips i targetes de visita enganxats en els seus dibuixos, Picasso i Braque van inventar el collage (1912).

La tècnica del collage va ser molt utilitzada entre els surrealistes i dadaistes.

Pablo R. Picasso. Ampolla a sobre d'una taula, 1912

 

COLOR: El color no existeix realment, és una apreciació visual de la composició de la llum que reflexa l'objecte, aquest absorbeix tots els colors de la llum blanca i reflexa un dels colors, el seu. L'ull humà només percep el color quan la il·luminació és abundant. Amb poca llum veiem en blanc i negre.

El color blanc resulta de la superposició de tots els colors (visualment), mentre que el negre és l'absència de llum. Una llum blanca pot ser descomposta en tots els colors per mitjà d'un prisma. A la natura, aquesta descomposició dóna lloc a l'arc de Sant Martí.

En el color-matèric, la suma de tots els colors farà el color negre.

 

COLORS PRIMARIS: Colors que no es poden obtenir a partir de la barreja d'altres colors. Són el groc, el blau-cian i el vermell-magenta. Barrejant els tres colors primaris surt el negre.

 

COLORS SECUNDARIS: Colors que resulten de la barreja de dos primaris. Són: el taronja, el verd i el violeta.

groc + vermell = taronja

groc + blau = verd

blau + vermell = violeta

 

COLORS FREDS: Blaus, verds, violetes i grisos. Transmeten sensació de serenitat, són poc emotius. Semblen retrocedir, es contrauen.

 

COLORS CÀLIDS: Vermells, taronges i grocs. Són emotius, estimulants i vitals. Donen la sensació d’avançar, d’expandir-se.

 

COLORS COMPLEMENTARIS: Són colors que es troben diametralment oposats en el cercle cromàtic, o un color primari amb la barreja dels altres dos primaris. Contrasten molt entre sí quan estan junts, exalten al màxim les característiques de l’altre color. Transmeten sensació de moviment i agitació, a vegades d’agressivitat.

. el color complementari del blau és el taronja, i del taronja el blau;

. del verd el vermell, i al contrari;

. i del groc el violeta.

Per enfosquir un color, es pot fer servir el seu complementari.

 

COLORS SATURATS: Són colors purs, intensos. Són més saturats quan s’aproximen als colors primaris; i menys quan es barregen amb el blanc (s’aclareixen) o amb el negre (s’enfosqueixen).

 

COLORS LLUMINOSOS: Són colors que contenen en la seva barreja força blanc. Són colors suaus, que transmeten placidesa.

 

COLORS NEUTRES: Són els blancs, els negres i grisos.

 

COLORS PLANS: Són colors sense matisos i, per tant, sense profunditat.

 

COLORS MODELATS (matitzats): Són colors amb matisos. Donen sensació de relleu i volum. Responsables de les llums i de les ombres.

 

COLOR OBJECTIU : Quan els colors es corresponen amb la realitat.

 

COLOR SUBJECTIU: Quan els colors no es corresponen amb la realitat.

 

COMPOSICIÓ: La composició fa referència a com s’ordenen i s’organitzen els diferents d'una obra.

Tipus de composició:

. Composició simètrica: té dues o més parts o “pesos” iguals respecte a un o més eixos (vertical, horitzontal o radial).

. Composició asimètrica: no simètrica, quan l’obra no està organitzada en relació als eixos de simetria.

. Composició centrípeta: tots els elements s’adrecen al centre del quadrei aprecies d’escena amb una sola mirada.

. Composició centrífuga: tots els elements fugen del centre i semblen anar més enllà dels límits del quadre. Has de fer un recorregut visual més lent per apreciar l’obra.

La composició pot ser que tingui un nucli principal, centre d’atenció visual, que ens crida l’atenció o no.

 

CONTRAST: Quan en una obra hi ha colors molt diferents entre sí, que es fan ressaltar mútuament: parelles de complementaris, càlids amb freds,...

 

DÉCOLLAGE: Tècnica consistent en transformar o destruir materials diversos mitjançant trencament, cremat o repintat. Es pretén despullar als objectes i materials de la seva funció utilitària o de consum i presentar-los regenerats en un intent de crítica de la realitat.

Décollage. Wolf Vostell, 1961


DIBUIX: Representació, per mitjà de línies o ombres, d'objectes reals o imaginaris. S'utilitza llapis, tinta, carbonet,... o combinant aquests procediments. Si el dibuix ha de ser realista, el dibuixant ha d'observar el model que vol copiar, i si és un dibuix de memòria, o que imagina repassarà mentalment els seus trets i farà apunts: primer de les línies dominants i més tard, els detalls.

 

DRIPPING: Pintura de degoteig. Tècnica desenvolupada per Jackson Pollock (expressionisme abstracte). Consisteix en deixar degotejar pintura (des d'un recipient perforat, per exemple) sobre el llenç estès en el terra. L'acció és dirigida amb la mà o deixant que el recipient realitzi lliurement oscil·lacions pendulars.

Jackson Pollock. Dripping

 

ESBÓS o dibuix preparatori: Són dibuixos o pintures que es fan abans de la realització de l'obra. Ajuden a reflexionar sobre la forma, els materials, la composició... de l'obra final.

 

ESCULTURA: És una representació en tres dimensions que ocupa un lloc a l'espai, i està construïda amb diferents materials i formes.

Hi ha diferents tipus d’escultures:

. Escultura exempta o volum rodó (estàtua): són tridimensionals i es poden observar des de tots els angles.

. Relleus: destaquen per sobre d’una superfície; d’acord al volum que tinguin respecte al fons, es classifiquen en: baix relleu, mig relleu i alt relleu, també el “hueco relleu”.

En l’antiguitat, era comú l’ús de relleu en els monuments per explicar històries.

Bàsicament, les tècniques escultòriques són las següents:

. Talla: es dóna forma a l’escultura tallant o traient el material superflu fins aconseguir la forma desitjada. El material sempre és dur i amb freqüència, pesat, com la pedra i la fusta. S’utilitzen martells, cisell i gúbies.

. Modelatge: consisteix en afegir material que es pot manipular; s’utilitzen materials tous i flexibles, als que se’ls hi pot donar forma sense dificultat, com el fang, la parafina i el guix. L’escultor treballa amb les mans i s’ajuda d’instruments de fusta o metàl·lics.

. Fosa: com el metall no pot esculpir-se directament, es fon i desprès es buida a motlles de pedra, guix o fang cuit. Una vegada fred, el motlle es trenca i l’obra queda a la vista. Una de les tècniques específiques de la fosa és l’anomenat mètode de la cera perduda, consisteix en realitzar un volum de cera i recobrir de fang o una altre substància refractària (motlle). Una vegada sec, es tira el metall fos que va fonent la cera i ocupa el seu lloc. La cera líquida surt per forats fets al fang.

. Forja: consisteix en adaptar, modificar un metall escalfat a altes temperatures fins donar-li la forma volguda.

. Assemblage: aquest terme apareix a partir del collage. El terme assemblage, també va ser utilitzat pels artistes Jean Dubuffet i Joan Miró, s’utilitza per referir-se a construccions fetes amb materials i objectes diversos. Picasso va realitzar objectes tridimensionals amb paper i altres materials als que va anomenar construccions.

Joan Miró. Dona asseguda en una cadira i un nen, 1967
Joan Miró. Personatge

 

FANG: Argila natural, composta de silicat d’alumini, a vegades contaminat per òxid de ferro.

 

FIGURACIÓ: L'artista interpreta de forma més o menys fidel la realitat. L’espectador la identifica.

 

FLUXUS: El fluxus és la modalitat de l'art d'acció que es va interessar per una renovació de la música, el teatre i les arts plàstiques. Va estar més lligat a la música que a les arts plàstiques. El fluxus es va concentrar sobretot en la vivència d'un “esdeveniment” que discorria d'una manera improvisada a través d'accions molt simples com asseure's en una taula i beure cervesa. En 1963, es va fundar el grup americà fluxus en el qual va predominar el fluxus polític. Es van declarar com antiart, és a dir contra la pràctica professional de l'art, contra la separació artificial entre artistes i espectadors, i contra l'objecte artístic tradicional com mercaderia. Van estar a favor d'espectacles populars com el circ, les fires, etc.

 

FOTOMUNTATGE: Tècnica per la qual es retallen fotografies i es combinen de manera lliure per crear una nova imatge. (Dadaisme)

FROTTAGE: Tècnica inventada per Max Ernst en 1925. Consisteix a transferir al paper o al llenç mitjançant fricció, una superfície rugosa, per exemple, la d'un tros de fusta.


 

GAMMA: gradació de colors.

GRATTAGE: Tècnica consistent a pintar colors repartint-los arbitràriament sobre una taula de fusta. Una vegada secs, són gratats o gravats amb una fulla o un punxó afilat creant dibuixos o graffitis sobre la superfície acolorida. Aquesta tècnica també es va utilitzar com punt de partida de la pintura automàtica.


HAPPENING: A partir de les experiències realitzades en 1952 pel músic i compositor nord-americà John Cage i el seu deixeble Allan Kaprow, sorgeix el"Happening". És una manifestació artística del moviment artístic "l'Art d'acció", els artistes intenten ampliar els horitzons de l'experiència estètica més enllà dels espais especialment dedicats a l'art, com són els museus, galeries, sales de concerts, cinemes; així com esborrar les fronteres marcades entre les disciplines artístiques (plàstica, música, drama, mitjans audiovisuals, etcètera). El "happening", en particular, es caracteritza per la participació del públic, on les accions sorgeixen espontàniament, sense prèvia organització. És per això que el seu temps de durada varia i quan s'acaba, els finals són irrepetibles. És difícil establir característiques comunes als artistes pertanyents a aquest corrent, ja que cadascun d'ells ho adapta a la seva forma personal.

 

INSTAL·LACIÓ: Una obra d'art que integra l'espai d'exposició com component estètic.

 

KITSCH: La paraula kitsch s'origina del terme alemany "yiddish etwas verkitschen". Defineix l'art que és considerat com una còpia inferior d'un estil existent. També s'utilitza el terme kitsch en un sentit més lliure per a referir-se a qualsevol art que és pretenciós, passat de moda o de mal gust.

 

 

LLAPIS: Utensili que es fa servir per a dibuixar. Els llapis estan fets d'un material que es diu "grafito", això és el que pinta. Al "grafito", el barregen amb argila, si en té molta dibuixa fluix, i si en té poca, dibuixa fosc. Els llapis que tenen molta argila se'ls crida durs, es fan servir per fer dibuixos linials, i als quals tenen poca, suaus o tous, per fer dibuix artístic.

Els llapis estan numerats, de més tou a més dur, o al revés, depèn de la marca.

MANIFEST: És una declaració pública de principis i intencions, sovint de naturalesa política o artística.

L'artista del segle XX no tenia suficient amb executar la seva obra, necessitava alhora expressar les seves idees a través d'escrits. El manifest va ser la forma triada per diferents grups d'artistes com a vehicle difusor de les seves ideologies; el llenguatge normalment, era clar, concís i directe, per arribar al màxim de persones. Han estat un material de gran importància per a comprendre el pensament de cada època.


MATÍS: Grau de saturació d’un color.

 

MODERNITAT: La modernitat és una època històrica que va des de finals del segle XIX fins als anys 60. El concepte de modernitat depèn fonamentalment de l’ús de la raó i el coneixement científic com nuclis de tot progrés possible.

Políticament s'inicia amb el pas del feudalisme al capitalisme, assolint-se afermar els estats nacionals i la monarquia absoluta.

Socialment, es va produir una transformació en la societat europea, doncs es manifesta un nou estil de vida molt més lliure i més obert, se sotmet a critica els valors morals, intel·lectuals i religiosos d'aquest temps.

Econòmicament, en aquesta època va existir una minoria privilegiada que acumulava béns sense haver-los produït i una majoria de persones desposseïdes, el treball dels quals era la força generadora de les riqueses atresorades en les arques dels senyors feudals. El capitalista del Renaixement s'ocupa d'acréixer les seves riqueses; no obstant això, l'assalariat segueix tan desposseït com els vassalls medievals.

Culturalment, els primers renaixentistes tenen una actitud d'obertura a la bellesa de la vida i de la naturalesa, inspirats per poetes llatins la sensibilitat dels quals s'havia perdut en la aridesa de la literatura escolàstica.

Altres característiques de la modernitat:

. Idea de progrés: pensa en el futur com una època millor que la present.

. Intenta trencar amb tota condició històrica prèvia.

. Importància de l’originalitat i l’expressió del “jo”.

. Des d’una perspectiva formalista, la coherència i la força de la forma són la principal font del seu valor estètic quan jutgem una obra d’art. Els dos models estètics principals són: el formalisme i l’expressionisme.

. Es busca una realitat universal vàlida per a tothom, un estil internacional.

. “Destrucció creativa”, per crear un món nou s’ha de destruir el que hi havia abans.

. Les funcions de l’art: es considera l’obra d’art com objectes distints que donen una experiència a l’espectador; o l’art com a forma d’alliberament dels efectes destructius de la societat, per a l’espectador i per a l’artista; o l’art alliberador de la societat de les representacions repressives de la classe mitjana conservadora, produint objectes que ridiculitzin a aquestes representacions.

. Rebuig de la cultura popular. Kipnis (1986) va suggerir que la proliferació de llibres sobre la cultura popular signats per crítics tant socials com artístics constitueix un dels indicadors del pas de la modernitat a la posmodernitat.

 

MONOCROMIA: Una obra feta amb tons d’un sol color.

 

PERFORMANCE: En un performance l'artista es presenta, no representa. L'acció no és actuació. Les obres es planegen per a un instant i lloc específics que es desenvolupen, l'experiència es dóna en l'instant. El performance va significar per a molts artistes entrar a un camp en el qual no se sentien lligats a una tradició o convenció artística específica. Va alliberar als artistes de l'objecte d'art i els va concedir la possibilitat d'usar el que volguessin per a ser creatius, qualsevol mitjà, material, etc. Així mateix podien treballar el temps que volguessin, en qualsevol lloc, en contacte directe amb l'audiència, encara que sense que hi hagués un requisit indispensable d'involucrar-la activament. Això va donar als artistes un accés directe als receptors del seu treball, sense la intermediació de curadores, crítics o marxants d'art, a més podien controlar la manera que es desplegava la seva creativitat en un espai específic. El performance era la manera de canviar a l'art d'un objecte de luxe en un mitjà de comunicació visual: un vehicle d'idees i d'acció. El performance involucra des d'investigacions introspectives de la vida del propi artista fins a rutines derivades de la vida diària, de rituals catàrtics a proves de resistència física, des de produccions multimèdia altament sofisticades fins a experimentacions amb mitjans massius. L'artista pot manipular diversos objectes o materials i tirar mà de diversos mitjans com la música, el text, la il·luminació o mitjans tecnològics. Sempre al voltant de l'acció, punt fonamental. Art d'Acció.

Patty Chang. Performance en un llit d'aigua, 2000

 

PERSPECTIVA: És la tècnica de crear la sensació de profunditat en un espai bidimensional.

Perspectiva lineal: formada per l’ordenació de les figures seguint línies que conflueixen en un punt de fuga. Usa la geometria. Els objectes en la distància es veuen cada cop més petits.

Perspectiva cromàtica: formada per la gamma i la gradació de colors.

Perspectiva aèria: l’aire i la llum fan veure els objectes borrosos, produint una sensació d’atmòsfera i una sensació real de distància.

 

PIGMENTS: Pols de color amb els que es fabriquen les pintures. Poden ser d’origen vegetal o orgànic, o mineral: plom, coure, zenc, òxid de ferro, ...

 

PINTURA: Creació bidimensional en color, es poden utilitzar diferents tècniques.

 

POLICROMIA: Una obra feta amb més d'un color.

 

POST MODERNITAT: La postmodernitat designa generalment a un ampli nombre de moviments artístics, culturals i filosòfics de finals del segle XX, al voltant dels anys 60, caracteritzats per la seva oposició o superació de les idees de la modernitat. Fa referència als profunds canvis culturals de la societat postindustrial.

La renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte modernista va fracassar en el seu intent d'assolir l'emancipació de la humanitat; les idees modernistes són impossibles o inassolibles en les condicions actuals.

Algunes característiques de la postmodernitat:

. Es pensa que el futur no ha de ser millor que el present; no es neguen el canvis però es posa en dubte si aquests seran avenços positius per a la cultura humana. Mira al passat per intentar trobar solucions a problemes del present.

. Els aspectes formals perden importància.

. Afirmen que el progrés ha generat tecnologies incontrolables que contaminen i destrueixen el medi ambient, i continuen contribuint a què uns grups socials siguin opressors d’altres.

. Es valoren, com diu Lyotard “els petits relats”, els petits grups: subcultures, ... valoren positivament la multiculturalitat.

. Defensa la hibridació, la cultura popular, el descentrament de l'autoritat intel·lectual i científica i la desconfiança davant els grans relats.

. L'art posmodern valora les formes industrials i populars e intenta la desaparició de les barreres entre gèneres. També, l’apropiacionisme, el reprendre a certs artistes, els seus arguments i les seves obres, moltes vegades modificant-les o alterant- les, donant-les-hi una connotació diferent. S’apropien d’imatges i formes d’èpoques i llocs diferents, incorporen elements de representació a la seva obra i sovint, missatges socialment compromesos.

 

READY MADE: Terme utilitzat per Marcel Duchamp per a designar als objectes de l'entorn d'un valor artístic en sí mateixos, al ser presentats fora del seu context habitual. Afirma que aquests objectes adquireixen un sentit distint, qüestionant el concepte tradicional de l'art i recaptant per a ells el sentit d'objectes artístics.


REALISME: L'artista fa una còpia fidel a la realitat.

 

RETRAT: Pintura, dibuix o una altre tècnica d'una persona.

 

ROTORELIEFS: Obres tridimensionals que tenen un motor que l'espectador pot posar gràcies a un mecanisme.

 

TEXTURA: Sensació tàctil i visual que produïx una superfície. Existeixen molts tipus de textures: rugosa, llisa, brillant, mat, ...

 

VALOR (d'un color): Grau de lluminositat.