Nascut a Barcelona en 1923 d'una família burgesa de tradició catalanista.

En 1934, comença els estudis de batxillerat. Va tenir el seu primer contacte amb l'art contemporani a través del nombre extraordinari de Nadal de la revista D'ací i d'allà, coordinat per Josep Lluís Sert i Joan Prats, amb textos de Zervos, Foix i Gasch, entre uns altres, i reproduccions d'obres de Picasso, Braque, Grisa, Léger, Mondrian, Brancusi, Kandinsky, Duchamp, Arp, Miró, etc.

En 1942, una greu malaltia pulmonar li duu a passar una llarga convalescència en un sanatori de Puig d'Olena. Encara que no pot dibuixar, llegeix profusament a Nietzsche, Unamuno i Dostoievsky, entre uns altres, i comença a interessar-se pel pensament hindú, primer símptoma de la influència que l'art i la filosofia orientals especialment el budisme Zen, tindran a tota la seva obra.

L'ambient familiar va estimular el seu interès per la lectura i la música, sobretot els romàntics i Wagner, però el seu pare no va prendre de debò la possibilitat de què el seu fill es dediqués professionalment a la pintura, pel que va començar a estudiar Dret, deixant-lo poc després. En 1943, una crisi d'asfíxia li provoca "la visió del meu cos per dintre, però com si el món sencer estigués contingut en ell"; en moltes ocasions s'ha referit Tapies a la importància d'aquesta visió com reveladora d'una realitat contemplada en termes distints als de la percepció quotidiana, precisament l'àmbit del que s'ocuparà la seva pintura.

En 1948, exposa per primera vegada en públic en el Saló d'Octubre de Barcelona i, per aquests mateixos anys, fa relació amb una sèrie d'artistes i intel·lectuals obstinats a mantenir viva la flama del llegat avantguardista, es reunien en una taverna del barri de Gràcia cridada "La Campana". Entre ells destaquen les figures de Joan Brossa, un poeta molt vinculat a les arts plàstiques a través de la pràctica de la poesia objetual i altres gèneres alternatius, i Joan Prats, col·leccionista i home lligat a aquesta tradició de l'avantguarda catalana. Precisament a través de Prats, Tàpies coneix a Miró en 1949.

En aquest ambient es va fundar, en 1948, la revista Dau al Set, en la qual a més de Tapies van participar Brossa, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats i Arnau Puig. Tots ells compartien certa inclinació surrealista, i van mantenir fins a 1951 un dels primers intents organitzats d'aglutinar l'activitat artística d'avantguarda en tota Espanya després de la guerra.

En 1950, celebra la seva primera exposició individual en les Galeries Laietanes de Barcelona i obté una beca de l'Institut Francès per a viatjar a París, on coneix a Picasso en 1951.

Amb la nova dècada, l'obra de Tàpies es consolida en 1952 exposa de nou a Barcelona, Madrid i en la Bienal de Venècia; la galerista Martha Jackson li organitza altra mostra a Nova York, on viatjarà amb aquest motiu, i el seu nom comença a sonar en el panorama internacional.

El franquisme, hostil a l'art modern en l'interior, intenta endreçar la seva imatge exterior permetent la promoció d'artistes espanyols d'avantguarda en els certàmens internacionals de Venècia i Sao Paulo.

En 1953, Tàpies es casa amb Teresa Barba, i l'estabilitat emocional sembla traduir-se de també en la seva obra, que, abandonant el rastre surrealista i s'instal·la en aquest peculiar llenguatge d'investigació de la matèria, el signe i la presència dels objectes.

La seva amistat amb el crític Michel Tapié, principal valedor del informalisme europeu en aquests anys, fa que la pintura de Tàpies sigui associada en general amb aquesta tendència, de la qual, en tot cas, representa una variant molt particular.

Alguns dels seus quadres i cartells tenen aire de reivindicació política, també va participar en actes com la reunió d'intel·lectuals en el Convent dels Caputxins de Sarrià en 1966 o el tancament a Montserrat en protesta pel procés de Burgos en 1970, que li van dur fins i tot a ser detingut i empresonat durant un breu període.

La seva obra adquireix cada vegada major prestigi internacional, al mateix temps que la seva signatura es fa habitual en la premsa amb textos de gran interès sobre art, recollits després en llibres com La pràctica de l'art (1970) o L'art contra l'estètica (1974), als quals se suma la seva autobiografia, publicada en 1978.

La idea de l'art com amplificador de la consciència i com instrument humanista i social que presideix tota la seva obra es plasma en l'obertura de la Fundació Antoni Tapies en 1991, que s'ha convertit en un actiu centre de cultura contemporània a Barcelona. Les exposicions retrospectives de 1994 i 1995 en el Jeu de Paume de París i el Guggenheim de Nova York no han fet sinó reafirmar el valor la seva obra com una de les més importants de l'art modern de la segona meitat del segle XX.